TRENCACIMS

Han passat ja tres setmanes de l'última cursa que vaig corer, fins avui no he trobat el moment d'escriure 4 línies, espero poder descriure el millor possible l'experiència de tornar a correr pel terreny de la mítica Cursa de Paüls, però ara una miqueta més llarga i amb la duresa característica de les muntanyes que tenen al terme, sols cal veure com és el poble per fer-se una petita idea.

El dissabte 2 de novembre era el dia marcat, l'última cursa de la temporada per a mi, sense cap tipus de pressió, el temps i la posició era el de menys, l'objectiu era disfrutar de la cursa, del paisatge i de l'ambient que es respira en una ultra. Desprès de passar el control de material i fotre mal estar a Agustí, i ja dintre del "corralito", encara vam tenir uns minutets per saludar cares conegudes i xerrar una mica. 

A pocs minuts de la sortida els voluntaris van iluminar amb torxes els primers metres de cursa i amb La presó del rei de França sonant es va donar la sortida, pujadeta amb tranquilitat sense deixar-me portar per la gent fins al cementiri, un tram de pista i entrem a la sendera, una petita baixada ia pujar cap al Montsagre. Allí primer avituallament i petita pujadeta fins al forat de la Finella, per a mi les millors vistes de la cursa, a una banda el Tossal d'Engrilló i a l'altra el poble als peus de la muntanya.

Baixem cap a la pista i continuem en direcció cap a la caseta del Tossal però sense crestejar. En agafar la sendera cap al Montsagre d'Horta veig a Sito que diu que ha deixat la porta oberta en referència al ventet que corre, l'humor entre els Triates no es perd mai. Continuem cap al Coll de la Gilaberta, m'encanta aquest tram de sendera entre els pins, i al cap d'una estona, la pedra als morros per pujar a la Punta de l'Aigua. Aleix m'està agafant, i em diu alguna cosa que ara mateix no recordo que em fa pensar "que cabró", m'agafa i ja fins a Sant Roc junts baixant la sendera en un grupet i disfrutant de la velocitat elevada a la que ho fem.

Veig a Agustí i compartim una coca cola, menjo una mica, canvi de sabatilles, la mama em plena el bidó de sals i a continuar. Portem gairebé mitja cursa amb 3h 31 min. que poc ens pensem el que ve ara però els 4000m+ tenen que sortir d'algun lloc. Pugem el Coll del Ploron i a pistejar una mica compartint tram amb els de la marxa, m'ajunto amb el grup dels rapitencs i vaig amb ells fins a la forta pujada cap a la Faixa Pinosa, entre els 4 o 5 que som no en fem un i ens perdem, quan tornem al camí correcte no puc seguir el ritme i em quedo sol. Vaig fent al meu ritme i bufant d'en quan en quan fins a l'Enrajolada, això ja m'agrada més.

Vaig fent pràcticament tota l'estona sol al meu ritme, i ja arroplego algun cadaver. Les baixades prou rapides i les pujades com puc però sense parar. Les cames ja no van fresques, i la humitat ens fa perdre més líquid del que bebem. En passar pel Bacarissal pregunto quan queda, per ser que anava a disfrutar s'està fent llarg, però arribant al passador de la Punta de l'Aigua torno a veure als rapitencs i em dona una mica més d'energia.

els agafo i Agustí em diu que a Aleix ja no l'agafo que anava a molt bon ritme, un vagó més al trenet dels rapitencs, tirat per la locomotora diesel, parada a l'estació/avituallament del Montsagre i cap al poble, uns 40 minuts segons comenten a l'avituallament, baixada prou tècnica pero no em desenganxo del trenet i en algun moment faig de locomotora i tot. A baix ja em desenganxo i tiro jo sol, entreno psicològic per a futures ultres (Agustí no va ser un "hachazo"). Pràcticament tot corrent fins al poble i en entrar ja sento la satisfacció de tindren una altra al sac, a les nostres terres i durissima, rampes dures de baixada pels carrers del poble, revolt a l'esquerra, Rafa fent d'speaker, torna a sonar la presó del rei de França, els ànims dels companys que han vingut a veurem i el dels que ja han arribat o no han pogut acabar i meta amb una sensació de benestar inmensa.

Ja per acabar felicitar a l'organització per muntar una cursa espectacular que no te res a envejar a les poquetes que he corregut per fora de les Terres de l'Ebre, sí, potser són sols 50km però els 4000m+ també conten i fan mal. Felicitar a Aleix, que ja tenia raó quan va dir que quan em passes ja no el veuría més, a Kik's, company d'equip que no el vaig veure en tota la cursa i a la resta de participants per fer un dia inolvidable i com no a Núria i Enric per estar allí preparats per fer-nos el massatge als corredors PH-Quirogel. Per cert Jordi Pàmies i Josep Antoni Aranda em va fer il.lusió tornar a veure'us per aquestes terres.

ULTRA CAVALLS DEL VENT 2013

Setmana i mitja desprès de la Ultra Cavalls del Vent potser ja va sent hora d'escriure unes parauletes. Pareix molt llunyà el dia en que l'Agustí mentre corríem pel Port amb Pau i Ukas ens va proposar aquest repte, i gairebé tant llunyà el dia en que ens vam inscriure.

Els nervis ja van començar esperant saber el resultat del sorteig, jo vaig entrar a la primera i l'Agustí al dia següent, i les setmanes abans de la cursa s'han intensificat segurament per culpa del "pique sano" que hem portat bona part de l'estiu.

Passem al que realment importa, el dia de la cursa. Ens axequem si no recordo malament a les 5:30 del matí i esmorzem. Jo em barallo amb el tupper de macarrons i Lo Corriolet amb les "palmeretes". Ens costa una mica marxar de la casa perquè un cop al carrer me n'adono que m'he deixat el dorsal damunt del llit, i ens toca refer una mica la motxilla per posar l'aigua al camelbak (he après que les coses ben plegadetes ocupen menys espai). Quan finalment arribem a Bagà i aparquem toca correr cap al "corralito" ja que no anem molt sobrats de temps.

L'ambient és espectacular a la Porxada, 1050 ments poc afinades sapiguent que per davant queden 100km amb 6668m+, comença a sonar El Último Mohicano i sense tenir gens de fred tot el meu cos es posa de carn de gallina. Es dona la sortida i pràcticament al mateix temps es forma un tap però és igual, no importa caminar els primers metres, queden molts kms per posar a cadascú al seu lloc i així podem gaudir del públic mentre molt poc a poc i amb la música encara sonant recorrem els carrers del poble.

Fins a Rebost portem un bon ritme, potser en algún petit moment excessiu i tot (per part d'Agustí també encara que ell només recorda lo meu canvi de ritme al Niu de l'Àliga). Passem ràpidament l'avituallament i més pujada, com a anècdota he de dir que una vaca va estar a punt de causar les primeres baixes en creuar corrent per la sendera plena de gent. Al Niu de l'Àliga ja parem més estona, gairebé dalt he vist al Xinu però ell no m'ha vist a mi tot i que l'he cridat. Fa una mica de fred i quan ens cordem millor les sabatilles ens costa una mica. A partir d'aquí sempre intentant anar a roda d'Agustí que ja m'ha maldat per un " palito".

Una bona estona desprès, amb 2 baixades llarguetes i una pujadeta entremig arribem al Serrat de les Esposes, on tenim mig Casserres, bona parada i a continuar que a Bellver ens esperen els pares d'Agustí. Baixada llarguíssima fins al poble (km 39) i a menjar 4 macarrons bullits sense ni una mica de sal i oli, SORPRESA!!! els groguets Ivan i Bernabé estàn "dinant" a la taula del davant.

Continuem els 4 junts, entre tots els kms i les hores (a Bellver en duïem 7 però mentalment eren com 3 o 4) van passant una mica més distrets ara que les cames ja no van tant fresques i la calor apreta. Malauradament Ivan no pot continuar i ens diu que tirem que plegarà a Prat d'Aguiló (km 58), li costa uns quants intents que el deixen sol. En arribar a Prat d'Aguiló control de material a Bernabé i retirada de dorsal per no portar "impermeable", però el deixen continuar sota la seva responsabilitat. Quina tocada d'ous que al control de Bellver on demanaven telèfon móbil, tallavents i manta tèrmica a tothom et diguin que el tallavents val i que aquí no et deixin continuar. Avituallem moltíssim i quan marxem apareix la mare del Kilian que també la corre.

En coronar els Gosolans un grup de 4 o 5 persones es dediquen a fer la "ola" a cada corredor que passa. Vaig bé de cap i fer la "ola" amb ells m'ajuda a muntar una miqueteta més la motivació. Quin goig que hi hagi gent animant allí dalt. A partir d'aquí poc a poc l'alegrí anirà minvant progressivament. arribant a Estasen (Km 70) ja toca treure el frontal, i un cop allí despedir-nos de Bernabé que ens ha acompanyat fins aquí on l'espera la dona.

Portem casi 14h i "sols" queden 30kms per a meta, Agustí ja va amb la locomotora diesel a ple rendiment i jo... jo vaig fent com puc. A les pujades ja no tinc la mateixa força i Lo Corriol em diu que tire de braços tot el que pugui, que intentarem correr el màxim de troç possible (pla i baixades). Estem guanyant moltes posicions tant pujant com baixant, això de portar una llebra diesel es una "maravilla".

Cada vegada la meta més prop, i cada vegada menys velocitat, però passem els Empedrats (de dia ha de ser preciós), Sant Martí, arribem al Sant Jordi, la cosa ja es fa bastant llarga però queda una pujadeta i pràcticament tot baixada fins a meta, ja se sent l'olor. Arribem a una carretera asfaltada i no sóc capaç de posar-me al costat d'Agustí, tota l'estona a la mateixa distància i quan es fa pista aquesta augmenta.

Per fi baixem una costa formigonada i allí davant tenim el poble, poc més d'1km, no parem de trotar, entrem dins al poble i encarem cap a meta, són les 2:38 de la matinada i els últims metres estàn plens de gent darrera les tanques publicitaries, animant als corredors mentre segurament esperen a algun familiar o amic, una vegada més el públic perfecte.

Entrem a meta amb un temps de 19 hores i 38 minuts, els dos junts, abraçada, foto de Finishers i a trucar a la gent. Mentre Agustí parla amb Sandra jo truco a Carles que fa poc m'ha trucat i no he contestat i a casa, em costa molt no plorar mentre parlo amb ell i amb la meva mare que ha vist per internet com entravem a meta, la emoció és molt gran i la temperatura baixa, el cos ha gastat molt i ràpidament ens gelem així que cap al cotxe i cap a Casserres.

Anem directament al Kursaal on Sandra i Marta ens estàn esperant per fer un champunet i de cap a la dutxa que no fem molt bona oloreta. Després de la dutxa les cames ben plenes de PH-Quirogel i a dormir que ens ho hem ben guanyat. Al matí següent mentre l'Agustí reia jo caminaba com un vell d'estos que van apurats apurats així que cames plenes de Quiroge atra vegada, compresius i a moure's una mica per veure si serveix de recuperació activa i a la tarda a voltar per Berga. He de dir que em va sorprendre moltíssim la recuperació que he tingut aquesta vegada, en tant sols 2 dies ja no em feien gens de mal les cames.

Per últim agraïr a tots aquells que ens heu donat ànims, a mi personalment m'heu donat molta força per sortir a entrenar amb moltissimes ganes de fer-ho bé i dins del que cap fer els deures (millor o pitjor) per que sortís una bona cursa i per continuar entrenant de cara a nous reptes i experiències. De veritat moltes gràcies a tots i especialment a Agustí i a la manada que no se com s'ho fan per enganyar-me.

NÚRIA-QUERALT

Despres d'una Fredes-Paüls amb millor temps que sensacions i d'una Pujada a Caro molt satisfactoria ja toca tornar a escriure unes línies. Aquest cap de setmana hem corregut la Núria-Queralt, una cursa de 92km i 5800m+, una cursa que m'ha fet enamorar encara més de correr per muntanya i m'ha ensenyat algunes de les sensacions que puc tenir de cara a pròxims reptes. Divendres a la tarda, en plegar de treballar em vaig pegar una dutxeta ràpida i cap al peatge de l'Aldea on l'Agustí ja m'esperava per pujar cap a Casserres, un poblet al costat de Berga, on la matinada de diumenge tindríem la meta.

Ens vam gitar una mica tard però a les 5:30 aproximadament i abans que sones el despertador els 2 ja estàvem desperts, una mica abans de les 6 ja estàvem vestits amb la roba que portaríem al principi de la cursa i amb les motxilles carregades vam marxar cap a Berga on havíem quedat amb Marc per a que ens portes a Queralbs on agafaríem el cremallera que ens portaria fins a la sortida a Núria. En arribar a l'estació ens trobem amb la resta de companys de les Terres de l'Ebre, 10 en total. Foto d'equip i a esperar que surti el tren.

Durant el curt trajecte Agustí em diu que pareixo un xiquet, i així em sento contemplant el riuet que baixa, els arbres, les roques i aquelles muntanyes, de petit ja hi havia pujat una vegada però a aquella edat no era conscient de tot això. En arribar a Núria a recollir el dorsal, plenar bidons i camelbak i preparar-nos per a la sortida, això si, sempre amb algun conegut prop per xerrar una mica i riure. I per a variar arribem una mica justos a la sortida i això que ja fa estona que estem per allí, no tenim remei.

En sentir les campanes que marquen les 10 comença la cursa, intentem no deixar-nos portar pel ritme de la gent i anem fent la nostra, mentre intento no desenganxar-me d'Agustí i que se'ns cole algu pel mig, els primers quilometres no són molt durs, i el paisatge es preciós, el terreny es corredor i pràcticament sense pedres i les poques que hi han no fan que sigui un terreny tècnic. En arribar al primer punt de control, males noticies, veiem a Javi amb el peu descalç dins a l'aigua del riu, serà el primer dels ebrencs que plegarà, esperem que no sigui res i ben aviat torni a estar donant guerra. A partir d'aquí comença una llarga i forta pujada que ens portarà fins passats els 2500m.

Durant la pujada remullem els buff i bevem unes quantes vegades del riu que baixa pel costat del camí, el Sol apreta i fa calor, més amunt correrà una mica l'aire i la temperatura serà més suau.

Coronem el cim i comencem a baixar cap al següent punt de control, més o menys és el km 20, allí ens agafen Elena i el seu germà, fins a meta pràcticament no em separaré d'ella. Començen una llarga baixada cap a La Molina (aquí tot és llarg, ja sigue pujar o baixar). L'home d'Elena ens esta esperant en un punt de la baixada i ens informa que Judit Lamas va primera.

En arribar a La Molina, Agustí ens comunica que plega, el peu li fa mal, ja ha sortit lesionat i l'objectiu es arribar bé a Cavalls del Vent. mengem una mica de pasta, fruita i replenem de líquid i a continuar, en sortir de l'avituallament tornem a tenir una pujada llarga, la segona del dia, al principi amb una forta pendent i que despres suavitzarà una mica i ens portarà al Coll de Pal a 2070m. Durant l'ascenció vaig parlant amb Elena, parlem de l'altura, de moment no m'ha afectat. De moment la cursa no te res a veure amb tot el que he fet fins ara. En acabar la pista d'esquí ja queda poc per coronar, el paisatge es molt millor ara, una sendera i a banda i banda muntanya verda, llàstima dels pals de la llum. Quan comencem la baixada vaig relacionant el paisatge amb les fotos i vidios que he vist de Cavalls del Vent, ja estem al seu territori i Bagà cada vegada està més prop.

La calor poc a poc va apretant i tot punt d'aigua torna a ser bo per refrescar el buff i rentar-se la cara. Al meu cap ara sols tinc que estic passant per llocs on passaré al setembre i la cervesa que Marc m'ha dit que m'espera a Bagà. Finalment arribem al poble, lloc de sortida i arribada de Cavalls del Vent, fa molta calor, passem el control i tornem a parar a avituallar bé, Agustí em recorda que estic al km 47,7 i que la cursa comença ara, em pregunta com vaig. Tinc les cames molt fatigades, portem moltes hores al damunt i el desnivell ja es fa notar. De la cervesa de Marc ni rastre, 37ºC segons el termòmetre del cotxe i per posar-me a prova LO CORRIOLET dient-me que marxa a fer cerveses i que fins a meta no ens tornarem a veure, que si pel que sigue plego li truque i li digue on estic i si continuo fins a meta en arribar a Queralt ja el trucaré i vindrà a Berga a veurem arribar.

Sortim de Bagà amb presses ja que tenim una veterana prop i Elena vol conservar la posició, tornem a pujar, ja es la tercera pujada forta, en algun moment tinc problemetes per seguir a Elena però a partir d'ara ens anirem "donant relleus". El Pedraforca ens obsequia amb una bonica posta de Sol i podem arribar a Saldes sense frontal. Tornem a avituallar, treiem el frontal i cap al refugi d'Encija, ja nomes tenim ganes d'arribar a meta, ens queden 30km, pareix una distància curta però fent càlculs potser ens costa 6 o 7 hores, ara pareixen moltes hores però en aquell moment tampoc em van parèixer tantes la veritat, Despres de tot el que portem a les cames ja segur que més tard o més pronte arribarem a Berga.

La pujada es fa molt llarga, amb molta pedra i jo no paro d'esbufegar, la gent ens passa com un tiro, vull creure que són corredors de la curta i per adornar-ho una mica la son ja m'apreta. Finalment arribem al refugi, passem el xip i desprès de planejar una mica a baixar, una baixada que farà mal a les cames, però la meta cada vegada està més prop. Un cop baix, entre pujadetes i baixadetes ens anem apropant, fins que veiem un cartell on posa que queden 7kms, més pujades i més baixades i Queralt ni es veu, no sabem si està prop o lluny, psicològicament s'està fent dur ja, i físicament també, les hores, els kms i el desnivell es noten moltíssim.

Finalment arribem al santuari, són les 5:05 quan desperto a Agustí per informar-lo, queden 1000 escales i uns metres per dins de Berga, baixant ja no puc seguir a Elena, la feina ja està feta i ja no m'importa el que costi arribar, se que ara si que arribo, encara que sense ser una persona de missa recordi tots els sants del calendari i els genolls comencin a avisar que això no pot ser bo per a ells.

Per fi ja he acabat de baixar les 1000 escaletes i començo a correr, començo i no continuo, podria fer-ho però prefereixo conservar les articulacions encara que tardi uns minutets més en marxar a dormir. Baixem unes poques escaletes més que no em donen cap alegria i al cap d'uns minutets allí està la meta, per primera vegada a la meva vida creuo una meta acaminant (sense contar la Fredes-Paüls). Passo el xip per la maquineta i veig a Agustí que em mira rient, intueixo que no cal dir res, que la meua cara parla per si sola i diu que mai havia patit tant corrent per muntanya, al seu costat està Elena, dos besets i comentar una mica la jugada. Em giro per mirar el temps, 19:55. Quina animalada, Agustí em diu tot content que he baixat de 20h, bec una mica de cervesa en llima i hem porta cap a la dutxa, no se quina temperatura tenim però tinc més fred ara que dalt a 2250m, pràcticament no tinc temps de treure l'impermeable que ja estic gelat. Dutxeta calenteta, cos net i a dormir que ja va sent hora.

Bon entreno de cara a Cavalls del Vent i una magnifica experiència. Paraules textuals d'Agustí: Ara ja saps que és un Ultra en cara i ulls. Moltes gràcies a tots els Ebrencs, ja siguin corredors o familiars i amics que ens han seguit, he vist que de cara a Cavalls del Vent tocarà morir damunt la bicicleta i que segurament faré lo Kmv unes quantes vegades.

Enhorabona a tots els que vau estar amb un dorsal a la línia de sortida, estar allí ja es de valents, desprès si s'acaba bé i sinó a quedar-se amb el positiu i a continuar lluitant que de curses n'hi ha més.

Elena moltes gràcies per totes les hores que he pogut passar amb tu i les hores que m'has estirat, sense tu psicològicament hagués patit molt més.

X IRON CAT

11 de maig del 2013, una data que 7 TRIATES teniem marcada al calendari, per a alguns un triatló de llarga distancia més al currículum, per a uns altres el nostre debut en distància IRON MAN (com muda poder dir això). El dissabte abans ja vam anar a entrenar una miqueta pel territori Iron Cat, i dimecres vam tornar-hi, i ja es respiraba ambient de triatló, gent de fora pedalant per les carreteres del Delta entre l'Ampolla, Deltebre i Camarles i alguns corrent pel passeig per on ens esperaven 42,2km de cursa a peu i a més d'un d'algun rato de walking death.

Divendres per a variar va ser un dia de nervis, al cap només tenia una cosa, 226km al dia següent. Al matí vaig baixar a La Ràpita en Carles a fer una visiteta a Agustí a LO CORRIOL (gràcies per l'antirosadures i "l'oli" per posar-me lo neopreno, me va anar de conya). A la tarde cap al briefing en Marc Treso i Carlos Asín. A part dels companys d'equip poques cares coneixo, no es com a les curses de muntanya o al rem on coneixo a casi tothom.

Dissabte matinada de la bona i a les 6 i poc a fer cua per entrar a boxes a deixar el material. Dins a boxes a diferència del doble olímpic no tardo gens en trobar el meu lloc. Ja sortint i fora de boxes començo a trobar als companys, els nervis poc a poc van desapareixent pero no ho faran del tot fins que no es done la sortida i estigue dins l'aigua.

A la sortida em poso bastant enrera, prefereixo fer la natació tranquil passant a qui tingue que passar i que passe qui tingue que passar amb el minim de cops possibles. Durant les 3 voltes vaig molt comode i els 3800m passen bastant ràpids, avui no he pegat a cap company d'equip i sols he rebut un cop, m'han tocat i he tocat peus més d'una vegada. Quan sortim de l'aigua portem més d'1h 9 minuts, no me noto fatigat, bé bé molt millor del que mai hagues pogut imaginar

Transició amb tranquilitat sense voler correr, deixo el gorro i les ulleres, m'acabo de treure el neopre, gel cap a dins i agafo una barreta per menjar quan surtigue de l'Ampolla, ulleres i casc, sabatilles i a pedalar. en pocs metres accelero la cabra pero no vull sortir a fondo que queden 180km de pedals encara. Ànims de ma mare i coneguts, bec per treurem una mica la sal de la boca i en arribar a la rotonda de l'Hotel Flamingo el bidó dels acoples salta, el xafo amb la roda de davant i vaig a terra, el genoll i la cadera piquen a terra i mil.lesimes més tard l'esquena es la que va fregant pels adoquins. M'axeco el més ràpid possible i aparto la bicicleta a una vora, 2 senyors de l'organització em recullen els bidons mentre em pregunten si estic bé i si vull que avisen a una ambulancia, no no estic bé, sols fa una mica de mal l'esquena. Un d'ells veu gotes de sang a terra i veu que el colze esta sangrant, tornen a preguntar-me si vull que avisen a l'ambulancia i la meva resposta torna a ser negativa, els dono les gracies i torno a pedalar, si he de plegar que sigue en motiu, pero sense intentar-ho no puc deixar escapar esta oportunitat de ser FINISHER.

Durant la primera volta no m'acabo de sentir comode, suposo que es cosa de la caiguda que m'ha espantat una mica, però dona goig anar veient als companys que portes pel davant, David Gas pareix un animal pedalant, molt endavant i super concentrat, Treso tambe molt concentrat pero respon en algun crit dels seus de vikingo quan sent que l'animo i Enric,... que gran este home, pareix que vaigue de passeig pero ves-li detràs. Per darrera Kiko i Angel van retallant-me metres poc a poc però m'alegra veure que fan bona cara i Liberto quin animalet també, quina bici va fotre l'animal, espectacular.

Les 3 primeres voltes passen molt ràpides, ja portem 90km, les cames funcionen, les sensacions de la primera volta han desaparegut i ja torno a ser el mateix de les últimes setmanes. Toca continuar aguardant que tot just portem la meitat de la bicicleta, queden 90km més i en baixar de la bicicleta 42,2km de trote coxinero si aguantem. Passa la cuarta volta, 120km i comença a fer una miqueta d'aire, en contra de l'Ampolla a Deltebre i de Camarles a Deltebre, la resta del circuit pega majoritariament de cul. Crec que va ser acabant la cuarta volta que vaig notar com algú em tocaba la cuixa per la part de dins, em giro i veig a Gas, jajaja ja m'ha doblat i te ganes de caxondeo. La cinquena volta comença a fer-se dura, durant un dels moments d'acoxar el cap i continuar pedalant sense mirar les llargues rectes del Delta em creuo en Liberto i el tio es fot a cantar. Per un moment penso: - Que cabron si va cantant! Va sobrat! Treso que esta a la sisena volta tambe em doblara. Començem la sisena i última volta, l'aire ara pega més fort, ja van dir-ho al briefing que els que més "pillen" són els que no tenen tant bona bici. En donar la volta a Camarles, Rafa Flores em diu que no m'acalente i busque facilitat de cames, per primera vegada poso el plat petit a la cabra, si si, per pla i en plat petit, a jugar amb els pinyons. A Deltebre, ja encarat cap a boxes amb el vent espentejant torno a ficar plat i ja cap a meta amb soltura, sense forçar, acabant les sals que queden al bidó i la coca cola del bidó que he agafat al principi de la volta. Bé ja queda la marató i ja està, que em costarà? 4 hores i poc? Això ja està fet, encara que sigue trotant i caminant a ratets segur que acabem.

Paro la bicicleta abans de la bandereta de la jutge, poso peu a terra, axeco la cama i no m'agafa cap calambre, PERFECTE! podrem correr bé! Trotant poquet a poquet amb les sabatilles de la bici als peus, intentant no patinar torno a entrar a boxes, ara el sol pega fort, deixo la bicicleta al lloc, substitueixo el casc per la gorra, les sabatilles de la bici per les asfalteres, em prenc un altre gel, em poso cremeta mentre Roberto crida que espavile i em pose a correr, li pregunto si me coura si poso crema a la ferida i diu: -Pues claro que te courà melon! em fa riure, es bo tindre ganes de riure encara. Kiko i Angel no fa molt que han començat a correr tambe i cada vegada els vaig retallant més troç poc a poc, Em vaig creuant amb la resta de companys, Gas super concentrat, Treso amb el cap de canto i dient que no però les seues cames no afluixen ni un moment, i Enric continua fent bona cara com si no passes res, em dona ànims veure'l així, Angel i Kiko van els 2 junts i cada vegada més prop, si no falla res fare més d'un troç amb ells. No he d'obsesionar-me en intentar "caçar-los" he de recordar que les cames no estan fresques i encara que ara me note bé queden molts kms encara.

La primera mitja marató passa bé, aconsegueixo contactar amb Angel i Kiko, i fem alguns kms junts, la gent ens ànima moltíssim, suposo que es fa extrany veure a 3 membres d'un mateix equip corrent junts desprès de tantes hores. La cuarta volta se'm fa una mica pesada, s'està començant a fer llarg i a la panxa li costa d'entrar el menjar i el beure, tinc una mica de ganes de vomitar i en algun moment em passa pel cap que si la cosa va a més jo mateix m'ho provocare per veure si la cosa va millor, Kiko ja ens ha fotut l'hachazo i es impossible seguir-lo. En començar la cinquena i penultima volta les sensacions poc a poc van millorant, puc tornar a menjar i beure sense patir, no ha sigut necessari fer parada tècnica per la panxa. Al cap ja tot són pensaments positius per no parar de correr les 2 voltes que queden, són 14kms fins a meta, 14 kms d'aguantar la tentació de caminar, de no convertir-me en un cadaver, en un walking death com bromegem amb Angel, ja portem un ratet veient-ne a més d'un que s'ho està passant malament. Els kms van passant, cada vegada més prop de meta, última polsera negra, em pregunten si ja toca blanca, no no encara no una volteta més i prou, ja queda poquet. Continuen passant els kms, tornem a passar per penultima vegada per dins a boxes, última volta per disfrutar, pensar en tot el viscut durant tantes hores, els companys que han corregut, els que han estat animant, els que no han pogut estar però m'han donat el seu suport, passa bastant ràpida, polsera blanca, vol dir que queda tornar a la punta de l'espigó i cap a meta, en algun moment la llagrimeta està a punt de caure, el moment que habia somiat alguna vegada desde fa uns 3 o 4 anys s'estaba a punt de fer realitat, el meu primer Iron Man estaba a tocar dels dits o hauria de dir dels peus? Passo pel control de l'espigó per ultima vegada, en 1km aproximadament tot s'haurà acabat i en molt més bones sensacions del que hagues pogut imaginar, tant per la distància com per la preparació que he fet enguany.

He de felicitar a TOT l'equip TRIATE i donar-los les gracies per ser un gran equip, que pel poc temps que portem junts l'ambient que hi ha es perfecte, felicitar especialment a Marc Treso, David Gas i Enric Boldú per la magnifica competició que van fer, aconseguint fer pujar a l'equip al 3er lloc del podi per equips. Als novatos per aconseguir el repte de ser finishers, i donar les gràcies a tots aquells que ens heu animat, impossible nombrar-vos un per un perquè no acabaria mai i segurament a algú em deixaria de posar a la llista.

III TRIATLÓ DOBLE OLÍMPIC TERRES DE L'EBRE

Que millor que un diumenge a la matinada després de tornar a sentir aquell pessigolleig a la panxa durant tot el dia anterior i pegar unes quantes voltes en gitar-te, a les 5 en punt del matí sentir sonar el despertador i axecar-te sense dubtar gens? Esmorzaret i cuarto de bany, carregar l'arma secreta i la resta de material al cotxe i a les 6:15 del matí cap a Sant Carles de la Ràpita. Allí, una vegada ja tinc la bicicleta muntada i tot el que hem pot fer falta preparat hem dirigeixo cap a la zona de transició, de camí ja hem trovo a Liberto, a David Gas i a Enric Boldú. Un cop dins no hi ha manera de trobar el meu lloc, cada vegada estic més nerviós i sort de Gas que em va ajudar sino crec que encara estaria allí buscant.

Per fi ja ho tinc tot al lloc, ara ja respiro una mica més tranquil i una vegada estem prop de la sortida la broma amb els companys m'ajuda a relaxar-me mentre em fico dins del neopre. A les 07:45 aproximadament entro a l'aigua a pegar 4 braçades. Bé bé estic motivat i prou tranquil.

Quan ens criden per a la sortida em poso gairebé al darrere del tot juntament amb uns quants companys més, se que si surto més endavant començare a rebre cops i agafades per totes bandes i m'agobiare, prefereixo sortir tranquil, entrar a l'aigua poc a poc i que sigui el que tingue que ser. Uns minuts abans de la sortida ens informen que degut a la temperatura de l'aigua (14'2ºC) s'escurça de 3000 a 1500m. Per una banda es una "bona" noticia pero per l'altra no m'agrada massa ja que el DO em servia com a test per veure que tal pintaran els 3800m de l'Iron Cat.

Els primers metres són una mica caótics, la primera boia està molt prop de la platja i el grup no s'ha estirat gens, jo no rebo cap cop pero sense voler en pego un a un company d'equip que no vaig reconeixer pero ell a mi si. Nado molt relaxat sense pensar que estic competint i la veritat es que tinc bones sensacions i noto que vaig prou bé, vaig passant gent i no em canso. De sobte i sense saber com, intentant agafar aire la meva boca es plena d'aigua salada sense poder evitar que coli cap a dins, poc va fer falta per treure la pizza d'esmorzar. En arribar a la segona boia i posar rumb de cara a la platja començo a veure gent plantada, continuo nadant ja que veig que el company del costat va a la mateixa velocitat intentant correr que jo nadant i quan toco terra em poso dret, veig 2 companys del TRIATE just davant i intento correr per agafar-los, ufff mala idea, m'he cansat més en pocs metres que en la gairebe mitjora que portem.

La primera transició bastant lenta, em costa treure el peu esquerre del neopre, el dret surt de seguida, recordo que a l'esquerre porto el xip i l'ajudo a sortir, ara ja està! un gel ND3 cap a dins, calcetins i casc i a pedalar! El peu esquerre no costa gens de ficar dins la sabatilla, i ara és el dret el que no vol entrar. Quan ja està tot correcte ja puc posar-me acoplat i a fer feina, per endavant queden encara 92km de bicicleta i 20km de cursa a peu aixi que caldrà regular una mica si volem arribar bé al correr. Durant el segment de bicicleta no està permes anar a roda, així que cadascú s'ha d'espavilar i tirar d'ell mateix. L'arma secreta, que ara ja no es secreta m'ajudarà a rodar una mica més de pressa del que ho faria amb la bici de carretera, vaig comodo i no paro de passar gent, sobretot als "repexos" ja que les meues cames són més escaladores que rodadores. 

A Santa Barbara ja començen a veure's TRIATE's a les rotondes, Carlos que normalment pareix una persona tranquila es torna boig, quins crits fotia l'animal! Continuem en direcció a La Sénia i a La Galera veig a Joan Fores que en un primer moment no m'ha conegut. Continuo pedalant acoplat a no ser que hi hagi "repexonet", pero toca parar per amollar unes gotetes, poca cosa. Ara ja si que fins a La Ràpita no penso posar el peu a Terra. Poc a poc vaig recuperant les posicions que he perdut amb la paradeta i sense adonar-me'n ja sóc a La Sénia. Més companys a una rotonda i carretera en direcció al Mas. No paro a l'avituallament, tinc líquid de sobre i al cuadre encara porto enganxada una barreta i un gel. Fins al Mas majoritariament tenim l'aire en contra i algun moment lateral, pero la cabreta no para de correr amb facilitat i ja queda poc per a la baixada amb el vent de cul gairebe fins a La Ràpita. Ho carrego tot, la velocitat és molt elevada al principi de la baixada i fa una mica d'aire, per sort no agafo cap rafaga lateral i no tinc cap ensurt, penso en les conseqüències d'una caiguda i el millor que podria passar seria deixar pell i carn per l'asfalt. 

Baixada llarga i ràpida i a Santa Barbara, Coco no se que diu del xoriçet roig, suposo que pregunta que vull pero no veig la barbacoa per cap banda. 3/4 de rotonda rapidissima i a acoplar-mos atra vegada, d'aquí 2 rotondes tornarem a veure a Carlos bramant com un hooligan, és fantàstic correr a casa.

A Masdenverge per segona vegada veig a muns pares, la veritat es que m'està sortint una bicicleta millor del que tenia previst, últim "repexo" i forta baixada fins a Amposta, a partir d'aquí serà tot terreno rodador amb el vent completament de popa, la bicicleta corre pero les meues cames com he dit més amunt no són rodadores i els de davant se m'escapen, pero els de darrere no poden atrapar-me amb els 10 kms que queden fins a Sant Carles. En entrar al poble ja trec els peus de les sabatilles no sigue cosa que no pugue i me toque correr patinant amb les cales. 

La T2 prou ràpida i bones sensacions al començar a correr, massa bones sensacions. Començo a un ritme una mica massa alt, els primers 10kms el puc mantenir pero no menjo quan toca. Durant la cursa a peu paro 2 vegades a pixar, i a la tercera volta a treurem la porqueria que porto dins al calceti, alguna cosa se m'està clavant al dit gros. Quan axeco la cama per treure'l m'agafa un calambre a la cuixa, ai! ai! ai! que patirem me penso. Fa poc que m'he menjat la barreta que portaba, més o menys a la meitat de la segona volta, si prenc ara un gel potser no notare l'efecte fins que estigui a punt d'acabar pero mel prenc igual, això que m'està passant em servirà de lliçó de cara a l'Iron Cat i a altres reptes i competicions. Se m'escapen Morales i Alimbau, els companys amb els que he anat fent la goma durant tot el segment de correr. Per sort els nens de l'avituallament em coneixen, no paren d'animar i quan els agafes el got d'aigua els veus feliços i et transmeten bones sensacions per no afluixar més el ritme. 

Les sensacions no són molt bones i la panxa comença a estar revolta, però ja queda poc per acabar. Menys d'una volta, els últims kms d'aquest circuit de 5km amb una mica de desnivell.A l'última passada per l'avituallament una de les nenes es posa a correr al meu costat, són lo màxim, jo de gran vull ser xiquet atra vegada. En pocs metres s'haurà acabat aquest test, amb algunes cosetes a millorar i sobretot sobretot amb moltes ganes d'arribar a l'Iron Cat i fer-ho bé. 

Per acabar donar les gràcies a la manada i als TRIATES per estar allí sempre, ja sigue per riure com per treure lo FUA, a Núria i a Enric per plenar-me les cames de PH-QUIROGEL quan s'ha parat lo crono pero  continuen fent mal, a Agustí LO CORRIOL que va estar a la Marató de la Fageda amb la paradeta, sinó segur que hagues estat per riuresen una mica de mi, i a muns pares per aguantar les matinades que els faig pegar i les hores d'entreno que ells diuen que patixen, en realitat jo se que xalen voltant per estes terres anant de cursa en cursa per culpa meua.

4ª CURSA PANXAMPLA

Avui un altre diumenge de cursa, de les curtes de distància però dura i tècnica en més d'un tram 22,22km i 1665m+, d'estes que lo tio del mazo es fàcil que ronde prop. Com tenia previst m'he posat bastant endavant a la sortida i a la primera sendera he arribat lo 8e o 9e crec. Pujant les sensacions no han sigut molt bones fins al 2on avituallament. A partir d'aquí m'he notat en la "potència" de cama que tinc normalment (no molta tampoc). Me noto comodo i deixar als corredors en los que he començat este tram de pujada. He de dir que he vist com l'Erik s'estaba equivocant de camí als pocs metres de sortir de l'avituallament i el corredor que tenia detràs se l'ha mirat i no li ha dit res continuant pel camí correcte, no se jo si a estes altures de carrera o a les que sigue és correcte no avisar si veus que algú s'equivoca, jo me penso que no i menos natros que no mos juguem res.  A partir d'aquí m'he notat en la "potència" de cama que tinc normalment (no molta tampoc). Me noto comodo i  puc deixar als corredors en los que he començat este tram de pujada.

Una vegada hem coronat i hem tornat al GR a trotar rapidament cap a l'avituallament on tenia al Matxo Alpha (la teniem marcada com a objectiu per ensenyar-mos les dents mutuament i no ha pogut ser enguany però tinc clarissím que ets un rival dur que me faràs treure lo FUA i lo REFUA). Paradeta a avituallar, m'infoma que vaig lo 15 o 16 i que Javi Gine acaba de passar i que desde allí encara es veu (vas encès en Javi i en tothom i ho saps).

En pocs minuts seguint les cintes fem cap a la primera tartera, els corredors que han passat davant meu deixen una mica de pols a l'ambient però no importa, la vista es espectacular, no puc encantar-me massa o me passaran per damunt. Poc a poc començo a baixar i me passa gent molt llançada que en pocs segons hem treuen una animalada de metres. Baix control de pas i a pujar cap a les rases un altra vegada, aconsegueixo passar als últims que s'han aprofitat de mi baixant, estic xalant molt i no vaig gens malament.

UFFF!!! diràs que fa airet per dalt no? sort que he fet cas a Agustí LO CORRIOL i he agafat lo tallavents! lo trabuc de Panxampla no el sentirem potser però los pets que fa si que es senten. Penso en la Ragna, en Javi i en algun altre que corre en tirants i no hem fan enveja en estos moments.

Acabem de pujar i a per la segona tartera, esta la disfruto més baixant i en un parell de minuts axecant pedretes sense parar de correr ja estic baix (en lo que me va costar pujar l'atre dia i lo ràpid que es baixa...) Allí estàn uns quants companys del Trail Roquetes entre ells Ivan (gràcies per la foto crack). A partir d'aquí fins al Toscà casi el terreno ja el tinc una mica estudiat, les últimes setmanes m'ha pegat per pujar algun ratet per aquí dalt. Avui no vaig del tot fi, el cansament ja es nota a les meues cames i me noto una mica patos, i ho notare passada la cova dels Adells quan entrompesare en una pedra i despres d'unes mil.lesimes o segons que es fan eterns la gravetat me guanyarà. M'axeco en la cama una mica rascada i adolorida pel cop i les mans brutes i la dreta en un cop que encara noto ara. Baixo un parell de minuts acaminant i quan el "doloret" de la cama i el susto s'ha passat a tornar-hi que no ha sigut res. Baixo pensant que al Toscà hem netejare una mica però en arribar a l'avituallament menjo i bec alguna cosa i a continuar, que ja s'olora meta.

Tornem a pujar una mica, no molta pendent i el cap i les cames ja tenen ganes d'acabar, la cursa m'està guanyant la batalla mental en estos moments i fins que no arribo a la carretera no sóc capaç de deixar de pensar excuses i canviar el xip, físicament no vaig tant i tant malament, m'està fallant el cap i au, el bessó dona algun indici de que qualsevol cosa rara que faigue pot convertir-se en un calambre però no me noto empajarat ni que les cames no responguen i la meta cada vegada està més prop, molt i molt prop.

Al final lo 24e de la general d'homes en un temps de 2h 57 minuts i 25 segons. Molt content tot i que les bones sensacions a ratets m'abandonaven i que degut a la rascadeta de la cama no he pogut gaudir de la recuperació del PH-QUIROGEL. Ha tocat recuperar estirat al sofà mirant la Paris-Roubaix i posterior migdiada de casi 3 horetes.

UT les Fonts 2013

Divendres durant tot el dia vaig estar una mica més nerviós del normal, ja que a la nit començavem un dels objectius de la temporada, lluïtar per tornar a ser FINISHERS de l'UT de les Fonts.

A la primera etapa d'uns 23km i molt poc desnivell volia portar un ritme prou suau, i al principi va ser així fins que a roda de Puça i Elena poc a poc es va anar pujant el ritme a la vegada que la pluja banyava el terreny. Prop del primer pas pel barranc de la Conca vaig afluixar una mica el ritme ja que volia desgastar el mínim possible que dissabte n'eren 70 que es diuen ràpid. Per creuar el barranc vaig parar a treurem les sabatilles i sense massa pressa cap a Aldover. L'ambient dins del poble, al voltant de l'avituallament, ESPECTACULAR! tot i la pluja l'afició ja va deixar clar que durant tot el cap de setmana no ens deixarien anar fluixos de moral. sortint del poble començo a correr sol, tornem a passar el barranc i ja a correr cap a Xerta amb ganes d'acabar i descansar per dissabte.

Poc a poc vaig passant corredors i sense adornar-me'n es crea un grupet a roda meua, no se si seràn els entrenos nocturns en solitari pero no m'agrada anar tant acompanyat i fa estona que necessito parar a pixar així que perquè no fer-ho ara? Amb la bufeta buida tornem a posar-mos a un ritmet comode per fer els últims kms fins a Xerta i parar el crono amb un temps de 2h 7min "Merda! jo no volia correr tant. I si demà passa factura?".

Sense perdre molt de temps marxo cap a casa a dutxar-me, sopar i estirar bé, 4 freguetes, les cames gelades i al sobre que d'aquí poc més de 4 hores toca diana.

Pocs minuts més tard de les 6 del matí ja tornavem a correr amb el frontalet al cap, regulant molt que com he dit unes línies més amunt ne toquen 70 "i prou" en los seus 4000m+. En aproximadament 1h (no se lo temps exacte perquè fa no se quants mesos que no se que vol dir portar un crono al canell) ens plantem a Paüls, primer avituallament líquid del dia, crec que tothom tè com a mínim un peu banyat, el barranquet baixa amb aigua i no hem saltat prou per no sucar. A la plaça a part de l'avituallament tenim una mica d'afició, els companys de l'ATE COLL DE L'ALBA que segueixen a Nando. Em diuen que intente no correr sol i fins a la baixada cap a Prat de Compte anire acompanyat en tot moment, disfrutant com mai habia fet de la pujada cap al Montsagre, amb una dutxeta d'aigua fresqueta i bona d'esta de monte. Al principi de la sendera de baixada ens trovem plantat l'avituallament i el control de pas, enguany segur que no ens perdrem com l'any passat. Començo a baixar i "no m'ho crec, estic passant gent baixant quan normalment me passen". Continuem cap a Prat de Compte a bon ritme pero sempre en molt de cap, queden molts kms per davant encara. Primer avituallament sòlid i primera cerveseta per veure més clara la pujada que ens espera, encara recordo les paraules de Carlos l'any passat, quan deia que venia una pujada "cabrona cabrona, però cabrona, més del que et penses" La pujada la faig tota acompanyat i una vegada dalt a la cresta sento a Albert Forcadell que hem crida, bé bé, finalment no m'ha acompanyat però ha vingut a animar, que crack!

En sortir de l'avituallament SORPRESA! encara queda una mica de neu a un costat de la pista, i natros en maniga curta i pantalonet curtet, continuem en direcció a Sant Roc en busca del proxim avituallament, baixant em noto bé i passo a alguns corredors més sempre procurant no engrescar-me més del que toca que encara no hem passat l'Ecuador de l'etapa. A Sant Roc tornem a tenir avituallament sòlid, molta gent animant i muns pares en les sals, perfecte perquè el líquid del bidó comença a ser aigua i prou.

Sortint veig a Joan Estrada que m'acompanya unes decenes de metres mentre em pregunta com vaig i estes coses que es solen preguntar, m'ha alegrat molt veure'l i amb un somriure a la cara torno a pujar, fins els primers metres de l'espina vaig sol i m'agrada, estic disfrutant molt dels moments que no veig a ningú ni per davant ni per darrere, dels que vaig acompanyat també ja que porto molts kms fent la goma amb Ivan i Bernabe, i Ferran que els acompanya uns quants kms. Coronant l'espina, a part de xafar neu també comença a ploure, truco a Agustí per dir-li que començo a baixar i se m'escapen els 3 companys que ja no els podre agafar més en tot el que queda d'etapa. Sense encantar-me massa i amb un parell de relliscades continuo en direcció a Alfara de Carles on tenim un altre avituallament i desde on tindre companyia assegurada fins a Xerta ja que Agustí m'acompanyarà i farà més distret el camí. A l'avituallament cares conegudes, Leo i tota la família i Montse, no recordo si hi habia algú més.

 Anem pujant a prou bon ritme fent la xarradeta, pensant en futures jabalinejades (per a variar), rises i algun que atre pet i passem a un parell de corredors, disfrutant del paisatge que els ports ens ofereixen. Al cap d'una estona de broma em diu que he trencat als meus rivals ja que els que hem passat no han pogut seguir el ritme, no es veu ningú ni per davant ni per darrera, m'encanta, és com si no portes un dorsal i sols fos una jabalinejada com la de la tarda abans de la cursa del pastisset. Van passant els kms, veiem la Mola, Paüls, baixem cap a la Font Nova i quan ja no esperava veure'l allí està Pau Trummer i Carlos. L'última cervesa de l'etapa acompanyada de pa en tomata i "animalet mort", el cansament ja es nota moltissim però avui creuarem la meta de dia. La conversa amb Agustí ja està arribant a nivells de que lo cervell no rega bé, no se qui està pitjor dels 2, ell està fresc però crec que l'aburriment de portar un ritme "hiper cochinero" quan va fresc li està afectant. Canal, pista, un troçet de sendereta, pista, ens passen alguns corredors a un ritme molt alt, li dic que la gent va forta i la seua resposta es que jo no me moc del puesto casi, via verda, entrem al poble i si, tè raó, la vorera passa molt i molt lenta pero no deixo de "correr" fins a meta. El dia ha sigut llarg, una mica més de 12 hores per completar l'etapa.

Despres d'una dutxeta, estirat a la camilla vaig deixar que Núria anes fent, primer una mica de massatge i estiraments, alguna arrepretadeta fluixeta a algun múscul que no sabia que tenia i ben "huntat" de quirogel, quina sensació de frescor a les cames i "quin fred"

A dormir pronte, a les 11 segur que ja feia kms, diferents als de la resta del dia, no va costar gens adormir-se, i cap allà les 3:20 vaig axecar-me per anar al labavo, desprès va costar-me molt tornar a dormir d'una tirada fins que sones el despertador. Esmorzaret, notar que les cames estan prou senceres i cap a Xerta que sols estem a 27km de ser finishers, si si a 27km i au. Normalment una cursa de 27 km sol ser de les llargues ja, però diumenge no tenia aquesta sensació, tenia la sensació de que anava a fer un últim "passeig" per creuar per última vegada l'arc d'arribada.

Comença la cursa i les sensacions no són del tot les esperades, però no passa res, poc a poc amb el pas dels kms el que ha començat sent un trotet molt suau, practicament clavat, es va alegrant o això em pareix a mi, noto que tinc prou força a les pujades, i aprofito per passar a alguns corredors, les baixades no són lo meu. m'agafo al grupet de la UEC i vaig bastant de troç amb ells, fins a la pujada a la Coscollosa que apreta una mica i me'ls deixo, agafo a Elena i a Puça i tambe els passo, pero baixant ells em deixaran a mi. Disfruto molt de la pujada i de la baixada tambe, les cames estan prou senceres, els genolls i els turmells no es queixen massa i no baixo molt més lent del que ho faria anant fresc. Avituallament a la Font Nova, Rocio m'informa que queden 8km fins a meta.

Queden 3 pujades i au, la feina ja està feta i vaig molt bé de sensacions, estic disfrutant moltissim del cap de setmana i segur que continuara així fins a meta, els trams de baixada se'm fan una mica pesats, com sempre, menys l'ultim tram de sendera aixi una mica tècnica pero sense molt desnivell, disfruto passant les últimes pedres i en no res xafem pista. Una mica més endavant tornem al canal, on deixavem l'asfalt divendres per començar a xafar pedra, avui deixem enrera les pedres, la terra i el fang per tornar a xafar l'asfalt i aconseguir ser finishers un any més, la feina ja està feta, però vull correr a un bon ritmet desde aquí fins a meta, disfrutant el moment i sentint per últim cop els ànims de la gent.

 Els últims metres es fan sols, les cames ja no es queixen per a res, si hi habia dolor a alguna part del cos aquest desapareix, sols notes l'alegria de veure que tant físicament com mentalment el cos funciona perfectament i que tens ganes ja de recuperar-te una mica per tornar a calçar-te les sabatilles i fer "lo jabalí", ja sigue sol o en manada.